Lires a la lluor que l'albada no desterra

Com un vaixell navega
el mar fosc, i en la tempesta s'endinsa,
el cor, remer que brega
la por dins la sentina,
fa de goigs i planys esteles amb vida.

Però prest, l'enyor es subleva
i acluques els ulls als solcs que alcen vies,
i ensopeggues tenebres,
sent, abisme, la tría
del mirall on demà s'enfonsi el día.

I ja la nit per l'ombra
poseïda, esbata vent el buit d'estels,
doncs l'ànima tremola,
negant-se en lluor d'hivern
com tem i espera el fred la flor d'ametller.

Tota remor fugida;
extret dintre el pit el tret, pètal de foc,
ja la cendra es gospira,
restant-ne tan sols un poc,
la brasa, que endins l'albada mai es mor.